Quan  l’any 1974 van fundar Ajoblanco, els seus creadors volien fugir de tot tipus d'autoritarisme. Identificats amb els ideals llibertaris, sense proposar-s'ho, van posar d'acord a franquistes, i ... al Partit Comunista! Aquells joves eren una clara amenaça pel sistema: s'inspiraven en models diferents com la nova esquerra californiana i, a més, eren uns frívols que parlaven d'ecologia o urbanisme humanista...

 

Malgrat tot Ajoblanco va connectar amb un públic radicalment jove i famolenc d'informació diferent, i van marcar una dècada de periodisme contracultural fins al seu tancament l‘any 1980. Posteriorment, entre 1987 i 1999, viuria una segona existència, encara que ja amb un plantejament diferent.

 

Ajoblanco, crònica en vermell i negre pretén parlar d'un dels períodes més apassionants de la història moderna d'aquest país: la Transició i el posterior desencís que van patir aquells que apostaven per una transformació radical del país. En parlar d’Ajoblanco hem fet un retrat de les convulsions que es van viure en les disciplines més variades: política (comunistes vs anarquistes), cultura (historiografia oficial vs contracultura) o social (lluita obrera clàssica vs nous models productius i ecològics). En tots ells va estar Ajoblanco, i en tots ells van aflorar les nombroses contradiccions de voler mantenir la seva independència i al mateix temps transformar el sistema.

 

SINOPSI